Na Laura és una al•lota d'uns vint-i-cinc anys, alta i guapa, però també molt solidària amb les persones necessitades. Viu a un poblet de Burgos, anomenat Cucho. Cada dia ha de fer dues hores de recorregut en cotxe per anar a treballar a la Oficina de Correus de la ciutat. L'horari de la seva feina és de 9:00 a 17:00 hores. Al acabar la setmana està molt cansada perquè a part de fer la seva feina, també estudia la carrera de psicologia. Però així i tot, na Laura treu temps durant la setmana per anar a ajudar a un centre de nins autistes. Fins ara havia col•laborat ajudant a alguna professora del centre, però fa poc li varen proposar un repte molt important, ajudar un nin nou a integrar-se en el grup. El nin es diu Adrià i té deu anys. N'Adrià té els ulls blau cel i els cabells arrissats. Na Laura l'ensenya a parlar i a començar a relacionar-se amb altres persones. Els metges es varen adonar que era un nin autista quan tenia cinc anys, i des de que na Laura va al centre per ajudar-lo, ha començat a expressar-se. La tasca de na Laura és molt dura perquè el món de les persones autistes és complicat. El problema més important que tenen és la comunicació. El primer dia que va arribar n'Adrià no sabia comunicar-se gens. Donat que era un lloc nou amb persones que no coneixia, més difícil li resultava al nin prendre contacte. A poc a poc na Laura li va ensenyar tota la escola, les classes, la cuina, el menjador, la sala de jocs, la sala de cinema i el pati. També li va presentar tots els altres nins i nines de l'escola. Al principi no se relacionava amb ells, però na Laura li va explicar que eren els seus amics i que cada dia estudiaria i jugaria amb ells. Mitjançant els jocs, els tallers de manualitats, de cuina,... i amb molta paciència per part de na Laura, n'Adrià va tenir un grup d'amics amb qui compartir el seu temps. Ara n'Adrià és un nin més feliç i els seus pares també estan més contents de veure que aprèn a relacionar-se amb els altres. Durant anys na Laura ha seguit col•laborant amb el centre de nins i nines autistes, ajudant a molt d'ells a superar el seu problema. Persones com na Laura fan que la vida de les persones amb problemes o discapacitats sigui més fàcil i agradable. Encara que avui en dia la gent té moltes coses a fer i està tan ocupada que a vegades no té ni temps per gaudir de la família, hi ha persones com na Laura que sempre tenen temps per ajudar als altres. Aquestes persones són les vertaderes heroïnes del segle XXI.
ROBIN HOOD Robin Hood és un home molt solidari, que ajuda a la gent que necessita doblers per poder sobreviure. Es dedica a fer accions solidaries. Una de les seves darreres accions va ser crear escoles i menjadors infantils per als nins més necessitats de Perú. Una horabaixa va plantejar aquesta acció, va pensar moltes formes de poder conseguir els doblers, i la cosa més rápida va ser robar un cotxe que duia doblers de unes comissions il•legals d’uns empresaris a uns polítics corruptes. Aquesta va ser l’opció que va decidir fer per conseguir els doblers més aviat. El pla va començar el dia 23 de Desembre, aquell cotxe amb els doblers va tenir un accident amb la moto d’en Robin, justament quan estaven arreglant els papers de l’assegurança, el cotxe amb els doblers va arrancar a correr i el varen perdre de vista. Havia estat un amic d’en Robin que sempre solia ajudar-lo en les seves accions solidaries. Tot havia estat plantejat per en Robin. Al dia següent en Robin va fer una donació molt alta a la ONG per poder invertir els doblers en les escoles i menjadors infantil de Perú. Els representants de la ONG varen anar a anunciar la noticia aquell mateix dia, els nins es varen posar molt contents, varen dir: -Per fi una persona que ens ajuda, pareix un regal del Pare Noel, per Nadal. Al cap de mig any les escoles i els menjadors ja estaven construïts i llestes perquè els nins poguessin disfrutar d’elles.
TRÀFIC DE MENORS A FILIPINES: En Joel esteia asustat. Domés feia una estona que els seus pares l'havien acompanyat fins a la furgoneta d'aquell home. Pareixía simpàtic. -On anam? -Ja ho veuràs, tranquil. Els teus pares han fet bé en cridar-me. La manera amb la cual va pronunciar aquella frase no va acabar de convèncer-lo. Però ara donava igual. Després d'un llarg camí arribaren a la ciutat. L'home va aparcar la furgoneta al capdavant d'un local, el que pareixia ser un motel. -Surt,vinga. Que tenim molta feina!-digué aquell extrany-. En Joel el mirà amb cara de no saber res, i ell li va dedicar un petit somnriure.
El motel era un lloc obscur. Des de fora és podia veure la recepció i algunes petites finestres, res més. A defora hi havia un cartell molt gran, amb alguns llums. En Joel intentà llegir-lo, però no va poder. L'home li va indicar quina sería la seva habitació i en Joel corregué rere ell. En obrir la porta va observar un cuartuxo fosc i humit, amb tovelloles pel terra i amb nins i nines adormits damunt elles. -Qué tenguis una bona estància!!-escridassà l'home, empenguent-lo dintre el cuarto i tancant amb clau-. Una nina s'aixecà i va anar fins al seu costat. Amb les mans li va indicar que s'assegués. Cuan tots dos estigueren al terra i observant-se l'un a l'altre, ella digué: -Saps per què estas aquí? -Els meus pares m'han dit que pujés a la furgoneta. I ara...això. -Jo tampoc en sé res. Alguns diuen que esteim aquí perqué ens hem portat malament i ara ens castíguen. -Castigar? -en Joel refleccionà sobre la paraula-. -No ho sé. Diuen que et fan coses dolentes. Hi va haver un amarg silenci. -Em dic Jocelyn. Fa uns dies que soc aquí. -Joel. Cuan creus que vendran a buscar-nos els pares? -No en tinc ni idea... Un fort renou va interrompre la conversació. Sonava com a un xiulet desafinat. Tots els altres nins s'aixecaren de cop. Els al lots féren una fila i les nines una altre. Al veure a un home parescut al de la furgoneta en Joel s'acoplà a la fila de nins. Tots eren de entre un vuit i dotze anys. -Els tres primer de les dues files! A l'habitació quinze!-digué amb veu desafiant-. Ells i elles obediren. -Rowena! Imelda! Rodolfo! A l'habitació tres! El sque queden descansau, avui vespre vos toca surtir! Tot pareixia enllestit, però l'home no va tancar la porta. Es va quedar al marc observant a en Joel i na Jocelyn. -Els nous, eh?-va dir riguent-se maliciosament-. En aquell moment, mentre l'home es disponia a endurse'n als dos al lots, un jove negre d'uns vint-i-dos anys aparegué. Anava vestit d'una manera un tant extranya, com un <>. Li pegà amb un gran bastó a l'home, i així va fer-ho amb tots els del motel. Alliberà a tots els nins i també va destapar tots els negocis de tràfic de menors de tot Filipines. En Joel, sorprés, va tornar a casa seva. Encara demanant-se que volia dir allò de ''coses dolentes''.
UNA HEROÏNA DEL SEGLE XXI
ResponEliminaNa Laura és una al•lota d'uns vint-i-cinc anys, alta i guapa, però també molt solidària amb les persones necessitades. Viu a un poblet de Burgos, anomenat Cucho. Cada dia ha de fer dues hores de recorregut en cotxe per anar a treballar a la Oficina de Correus de la ciutat. L'horari de la seva feina és de 9:00 a 17:00 hores. Al acabar la setmana està molt cansada perquè a part de fer la seva feina, també estudia la carrera de psicologia. Però així i tot, na Laura treu temps durant la setmana per anar a ajudar a un centre de nins autistes.
Fins ara havia col•laborat ajudant a alguna professora del centre, però fa poc li varen proposar un repte molt important, ajudar un nin nou a integrar-se en el grup. El nin es diu Adrià i té deu anys. N'Adrià té els ulls blau cel i els cabells arrissats. Na Laura l'ensenya a parlar i a començar a relacionar-se amb altres persones. Els metges es varen adonar que era un nin autista quan tenia cinc anys, i des de que na Laura va al centre per ajudar-lo, ha començat a expressar-se.
La tasca de na Laura és molt dura perquè el món de les persones autistes és complicat. El problema més important que tenen és la comunicació.
El primer dia que va arribar n'Adrià no sabia comunicar-se gens. Donat que era un lloc nou amb persones que no coneixia, més difícil li resultava al nin prendre contacte.
A poc a poc na Laura li va ensenyar tota la escola, les classes, la cuina, el menjador, la sala de jocs, la sala de cinema i el pati. També li va presentar tots els altres nins i nines de l'escola. Al principi no se relacionava amb ells, però na Laura li va explicar que eren els seus amics i que cada dia estudiaria i jugaria amb ells. Mitjançant els jocs, els tallers de manualitats, de cuina,... i amb molta paciència per part de na Laura, n'Adrià va tenir un grup d'amics amb qui compartir el seu temps. Ara n'Adrià és un nin més feliç i els seus pares també estan més contents de veure que aprèn a relacionar-se amb els altres.
Durant anys na Laura ha seguit col•laborant amb el centre de nins i nines autistes, ajudant a molt d'ells a superar el seu problema.
Persones com na Laura fan que la vida de les persones amb problemes o discapacitats sigui més fàcil i agradable. Encara que avui en dia la gent té moltes coses a fer i està tan ocupada que a vegades no té ni temps per gaudir de la família, hi ha persones com na Laura que sempre tenen temps per ajudar als altres. Aquestes persones són les vertaderes heroïnes del segle XXI.
Paula Garcia Mulet
2ESO, H
ROBIN HOOD
ResponEliminaRobin Hood és un home molt solidari, que ajuda a la gent que necessita doblers per poder sobreviure. Es dedica a fer accions solidaries.
Una de les seves darreres accions va ser crear escoles i menjadors infantils per als nins més necessitats de Perú.
Una horabaixa va plantejar aquesta acció, va pensar moltes formes de poder conseguir els doblers, i la cosa més rápida va ser robar un cotxe que duia doblers de unes comissions il•legals d’uns empresaris a uns polítics corruptes. Aquesta va ser l’opció que va decidir fer per conseguir els doblers més aviat.
El pla va començar el dia 23 de Desembre, aquell cotxe amb els doblers va tenir un accident amb la moto d’en Robin, justament quan estaven arreglant els papers de l’assegurança, el cotxe amb els doblers va arrancar a correr i el varen perdre de vista.
Havia estat un amic d’en Robin que sempre solia ajudar-lo en les seves accions solidaries. Tot havia estat plantejat per en Robin.
Al dia següent en Robin va fer una donació molt alta a la ONG per poder invertir els doblers en les escoles i menjadors infantil de Perú.
Els representants de la ONG varen anar a anunciar la noticia aquell mateix dia, els nins es varen posar molt contents, varen dir:
-Per fi una persona que ens ajuda, pareix un regal del Pare Noel, per Nadal.
Al cap de mig any les escoles i els menjadors ja estaven construïts i llestes perquè els nins poguessin disfrutar d’elles.
TRÀFIC DE MENORS A FILIPINES:
ResponEliminaEn Joel esteia asustat. Domés feia una estona que els seus pares l'havien acompanyat fins a la furgoneta d'aquell home. Pareixía simpàtic.
-On anam?
-Ja ho veuràs, tranquil. Els teus pares han fet bé en cridar-me.
La manera amb la cual va pronunciar aquella frase no va acabar de convèncer-lo. Però ara donava igual.
Després d'un llarg camí arribaren a la ciutat. L'home va aparcar la furgoneta al capdavant d'un local, el que pareixia ser un motel.
-Surt,vinga. Que tenim molta feina!-digué aquell extrany-.
En Joel el mirà amb cara de no saber res, i ell li va dedicar un petit somnriure.
El motel era un lloc obscur. Des de fora és podia veure la recepció i algunes petites finestres, res més. A defora hi havia un cartell molt gran, amb alguns llums. En Joel intentà llegir-lo, però no va poder. L'home li va indicar quina sería la seva habitació i en Joel corregué rere ell. En obrir la porta va observar un cuartuxo fosc i humit, amb tovelloles pel terra i amb nins i nines adormits damunt elles.
-Qué tenguis una bona estància!!-escridassà l'home, empenguent-lo dintre el cuarto i tancant amb clau-.
Una nina s'aixecà i va anar fins al seu costat. Amb les mans li va indicar que s'assegués. Cuan tots dos estigueren al terra i observant-se l'un a l'altre, ella digué:
-Saps per què estas aquí?
-Els meus pares m'han dit que pujés a la furgoneta. I ara...això.
-Jo tampoc en sé res. Alguns diuen que esteim aquí perqué ens hem portat malament i ara ens castíguen.
-Castigar? -en Joel refleccionà sobre la paraula-.
-No ho sé. Diuen que et fan coses dolentes.
Hi va haver un amarg silenci.
-Em dic Jocelyn. Fa uns dies que soc aquí.
-Joel. Cuan creus que vendran a buscar-nos els pares?
-No en tinc ni idea...
Un fort renou va interrompre la conversació. Sonava com a un xiulet desafinat. Tots els altres nins s'aixecaren de cop. Els al lots féren una fila i les nines una altre. Al veure a un home parescut al de la furgoneta en Joel s'acoplà a la fila de nins. Tots eren de entre un vuit i dotze anys.
-Els tres primer de les dues files! A l'habitació quinze!-digué amb veu desafiant-.
Ells i elles obediren.
-Rowena! Imelda! Rodolfo! A l'habitació tres! El sque queden descansau, avui vespre vos toca surtir!
Tot pareixia enllestit, però l'home no va tancar la porta. Es va quedar al marc observant a en Joel i na Jocelyn.
-Els nous, eh?-va dir riguent-se maliciosament-.
En aquell moment, mentre l'home es disponia a endurse'n als dos al lots, un jove negre d'uns vint-i-dos anys aparegué. Anava vestit d'una manera un tant extranya, com un <>. Li pegà amb un gran bastó a l'home, i així va fer-ho amb tots els del motel. Alliberà a tots els nins i també va destapar tots els negocis de tràfic de menors de tot Filipines.
En Joel, sorprés, va tornar a casa seva. Encara demanant-se que volia dir allò de ''coses dolentes''.